Referència bibliográfica

Títol: Una temporada para silbar

Títol original: The whistling season

Autor: Ivan Doig

Any: 2006

Traducció: Juan Carlos Tafur Saavedra

Editorial: Asteroide

Sinopsi

En Paul Milliron narra la història de quan tenia 13 anys i vivia amb el seu pare i els seus dos germans petits a Marias Couree, Montana. Un any abans la seva mare havia mort i tenien severs problemes per dur a terme les tasques de la llar, cuinar sobretot. Així que decideixen contractar una mestressa que té un graciós anunci al diari. Ella i el seu germà Morrie arribaran al poble i, quan la professora de l’escola marxa, és ell qui la supleix. La forma d’educar d’en Morrie canviarà per sempre la vida de tots. 

Reflexió personal

És un llibre mot simpàtic que explica la història d’uns nens a un petit poble rural. És simple i quotidià, et sents molt proper als personatges i els problemes i aventures que tenen t’atrapen per la similitud amb la teva vida. És una clara mostra de llibre que no necessita d’un assassinat o de misteris indesxifrables per enganxar-te fins al final.

A més l’educació és un tema important al llibre, no és l’eix d’aquest però apareix reiteradament. Òbviament, al no ser el tema principal no t’expliquen coses centrades en l’educació però indirectament aprens. Ja abans de saber que la reflexió personal havia de tractar sobre “què n’he tret jo com a mestre” havia pensat en moltes coses que feia en Morrie, el professor.

Per començar és sorprenent que una persona que mai ha exercit la feina de mestre ni té cap preparació (com en Morrie) es desenvolupi tan bé en la feina. És  veritat que és una novel·la fictícia i això no és cent per cent real, però és innegable que existeix la vocació. Jo sóc d’aquelles persones que creu que no només has de preparar-te i saber els coneixements necessaris, sinó que has de tenir “alguna cosa especial” per ser un bon mestre.

També em va sorprendre molt quan un alumne colpeja sense voler al Morrie. Tots es pensaven que ell s’anava a tornar perquè com bé diu el llibre en aquella època (1909) que un professor pegués a un alumne estava ben vist però que un alumne pegués a un professor era un escàndol, però en Morrie no s’hi torna. Òbviament ara és una altra època i això no succeiria però em va fer pensar en que lo fàcil hagués estat pegar-lo, i que lo fàcil normalment no és la millor opció. No m’he de deixar portar pel que és simple i ràpid de fer sinó que he d’innovar i trobar el millor pels meus alumnes.

La forma de ser d’en Morrie també em dóna sobre què pensar. Quan tractes amb els alumnes no pots dir coses sense pensar o dir el primer que et passi pel cap perquè els nens s’enrecorden de tot. En Morrie és enginyós amb ells quan contesta al que li diuen i no li prenen pas el pèl, és una persona que fa de l’ensenyança un art, i així és com vull ser jo. Aquesta forma de ser fa que els nens tinguin ganes d’aprendre, són curiosos per naturalesa i amb una persona que els animi a l’escola donen molt més.

En relació amb el que dic de treure el millor dels nens i d’innovar m’ha agradat molt la classe en la que fa un concurs de lletrejar, els nens s’ho passen bé i aprenen moltíssim.

En definitiva has d’estar preparat per tot i no t’has de prendre res a la lleugera, si ja des d’un principi comences massa de bones et prendran el pèl, però si ets massa autoritari l’ambient tampoc és bo. M’agradaria tenir una classe com la del  Morrie, on siguis respectat i alhora un amic seu. Trobar aquest punt és la clau de l’aprenentatge i alhora dificilíssim d’aconseguir.